Els períodes de sequera són intrínsecs al clima mediterrani. Per tant, la manca de pluges que s’està patint al territori català no ens hauria de sorprendre. Tot i així, la sequera es continua tractant com un tema excepcional, que mereix unes mesures excepcionals, com si mai hagués de tornar a passar.
Sembla lògic pensar que els municipis han de créixer condicionats pels recursos naturals del seu entorn, i ha de ser la capacitat d’optimitzar l’ús dels recursos el que justifiqui continuar creixent un cop s’ha assolit la capacitat màxima d’extracció del recurs. Dit d’una altra manera: si un municipi té proveïment d’aigua garantit per a 1.000 habitatges amb un consum determinat, tan sols s’hauria de plantejar duplicar el nombre d’habitatges si aquests poden consumir la meitat.
Curiosament el nombre d’habitatges creix sense que la demanda es redueixi, just el contrari del que suggereixen les previsions climàtiques, que fan previsible una reducció de l’aigua dolça disponible a les nostres latituds.
El paper de la tecnologia
Si en un país com el nostre, amb àrees densament poblades i poc subministrament d’aigua, és possible dutxar-se cada dia, sens dubte és gràcies a la tecnologia. És una llàstima que la major part dels esforços per proveir d’aigua els habitatges s’hagin basat en grans obres d’enginyeria, en comptes de potenciar l’aprofitament i la reutilització a escala domèstica.
A mesura que creixen les necessitats d’aigua també creix la magnitud i la inversemblança de les mesures que s’adopten per pal·liar els efectes de la sequera. En el gràfic següent veiem un cas que, tot i tractar-se d’una mesura excepcional, demostra de manera flagrant la ineficiència del sistema. S’ha proposat portar amb vaixells aigua procedent de la dessaladora d’Almeria, on la capacitat de producció supera amb escreix les necessitats locals. El recorregut de l’aigua és el següent:
1. Es recull aigua de mar.
2. Un cop dessalada es carrega al vaixell cisterna.
3. Es transporta des d’Almeria fins a Barcelona.
4. L’aigua, ja tractada, s’injecta a la xarxa pública.
5. L’aigua recorre la xarxa a pressió fins que arriba als habitatges.
6. Una part important de l’aigua es destina al vàter.
7. L’aigua, que ja no és potable, circula per la xarxa de sanejament de l’habitatge fins que arriba a la xarxa pública.
8. Aquestes aigües residuals es traslladen fins a la depuradora per evitar la contaminació marina.
9. Finalment l’aigua torna al mar.
Adoptar aquest tipus de mesures implica que el cost econòmic i ambiental d’un acte tan senzill com estirar la cadena del vàter resulti esfereïdor. Ni tan sols ens podem consolar pensant que es tracta d’una mesura d’emergència, ja que si eliminem el transport en vaixell del gràfic estarem veient l’esquema del futur proveïment d’aigua potable de molts municipis del nostre país.
Què es pot fer des del sector de l’edificació?
El consum d’aigua per a ús domèstic no arriba al 20% del consum total, però aquesta dada no ens eximeix en absolut de fer-hi alguna cosa, ja que no s’ha de reduir la demanda de qui més consumeix sinó de qui menys necessita. Els habitatges podrien consumir la meitat de l’aigua que consumeixen sense que l’usuari percebés canvis en l’ús de l’aigua. Si a més els usuaris estiguessin conscienciats i reduïssin el consum d’aigua, el potencial d’estalvi d’aigua seria molt important.
Ho explicarem amb dades. El gràfic adjunt mostra la distribució del consum d’aigua segons l’ús en blocs d’habitatges:
Si agrupem els usos que requereixen aigua potable i els que no en requereixen obtenim el gràfic següent:
Podem observar que més de la meitat de l’aigua que s’utilitza als habitatges pot provenir d’aigua reutilitzada. Evidentment, aquesta aigua reutilitzada necessita una certa depuració per extreure’n els greixos o les partícules que pugui tenir, però no és necessari que estigui en el mateix estat de potabilitat que l’aigua de beure.
Reutilitzar el 44% d’aigua potable, juntament amb una certa captació d’aigües pluvials, permetria evitar el consum del 56% de l’aigua per a ús domèstic, independentment que l’usuari de l’habitatge estigui conscienciat de reduir-ne el consum.
Actualment, en l’àmbit de Catalunya, el Decret d’ecoeficiència pretén reduir la demanda d’aigua en els habitatges amb diverses mesures, com la limitació del cabal màxim de les aixetes o l’obligació d’instal·lar cisternes de descàrrega partida o interrompible. L’única mesura que proposa pel que fa a la reutilització de l’aigua és la separació de la xarxa de sanejament per a aigües pluvials, encara que la xarxa pública no sigui separativa i ho torni a ajuntar.
El document HS5 del CTE ens parla de separadors de greixos, una eina molt útil per depurar parcialment l’aigua procedent de les cuines. Malauradament tan sols obliga a utilitzar-los en locals on la presència excessiva de greixos i líquids inflamables puguin dificultar el bon funcionament dels sistemes de depuració, o crear un risc en els sistemes de bombeig i elevació. Al final tan sols cal aplicar-los obligatòriament en garatges, restaurants, etc.
La conclusió és que si no s’adopten mesures voluntàries, els pròxims anys s’incrementarà l’ús d’aigua que, tot i tenir l’objectiu d’evacuar residus, segueix uns processos de dessalanització, control, transport i depuració que resulten molt costosos i es valoren molt poc.
Agenda de la Construcció Sostenible