La creosota és una substància utilitzada històricament com a protector per a la fusta, principalment per a travesses de ferrocarril, pals de llum i telèfon, tanques i ponts.

Aquesta fusta tractada químicament s’ha reutilitzat en molts casos en parcs i jardins o com a element de construcció.
La creosota és el nom amb què es designen la varietat d’uns dos-cents compostos químics, entre els quals trobem el quitrà mineral, la creosota de fusta i la brea d’hulla.

Els hidrocarburs aromàtics policíclics, principals components de la creosota, són derivats del benzè, que tenen com a principal compost el benzè (a) pireno, producte catalogat com a perillós i cancerigen ( l’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer classifica aquesta substància com a 2A: probable carcinogen per l’home).

Per aquest fet la creosota queda subjecte a la normativa que limita la comercialització i ús de determinades substàncies i preparats perillosos.
La comercialització i ús de substàncies i preparats perillosos ve regulat per les normatives següents:

• A nivell Europeu la Directiva 2001/90/CE, del 26 d’octubre de 2001, amb la que s'adapta al progrés tècnic per setena vegada l’annex I de la Directiva 76/769/CEE i regula específicament la creosota.
• A nivell Estatal l’Ordre PRE/2666/2002, del 25 d’octubre de 2002, on es modifica l’annex I del Real Decret 1406/1989 i incorpora el compliment de la Directiva Europea 2001/90/CE a partir del 30 de juny de 2003.

El compliment d’aquesta última Ordre comporta no comercialitzar ni utilitzar les substàncies que apareixen en la llista que figura en l’annex I, entre els quals hi ha la creosota, i estableix les limitacions i excepcions en la utilització d’aquest tipus de substàncies perilloses o preparats que les continguin. Així, doncs, la normativa prohibeix la utilització de fusta tractada amb creosota, ja sigui comercialitzada per primer cop o de segona mà, en l’interior d’edificis, joguines, terrenys de joc, parcs, jardins, instal·lacions recreatives, mobles de jardí, envasos en contacte amb matèria primera o cultius, etc., a partir de la data establerta.

En definitiva tots aquells usos que es considera que poden tenir un elevat risc de contacte freqüent amb la pell, pels seus efectes nocius per la salut,  deixant de banda l’efecte que causen sobre el medi ambient, per la difícil descomposició d’alguns dels seus components.