El vent es un paràmetre de clima important a l’hora de quantificar els consums energètics de l’edifici, degut a la capacitat d’infiltrarse a l’interior per les obertures o de refredar les superfícies exteriors de la pell de l’edifici. A mesura que augmenta la densitat edificatoria, disminueix l’efecte del vent.

El vent té els beneficis de la ventilació natural, disminuint la sensació de calor degut a l’efecte evaporatiu sobre la pell i per tant és adequat en climes càlids i humits. La ventilació s’afavoreix en el cas que es produeixi una corrent d’aire entre diferents finestres de l’habitatge, situades en façanes oposades o en façana i patis interiors i comunicades entre elles (la solució preferible es amb orientacions nord i sud).

La distribució interior (i les fusteries) dels edificis i dels habitatges ha de permetre la circulació dels fluxos d’aire entre les diferents estances.

La ventilació va molt lligada amb la refrigeració natural. Hi ha diversos sistemes en funció del principi físic que es faci servir:

• moviment de l’aire: L’efecte de tiratge tèrmic (moviment de l’aire per diferencia de pressió i temperatura). L’aire calent tendeix a pujar i el seu buit s’ocupa per aire que surt de l’edifici. Els sistemes més habituals són la ventilació natural creuada, les xemeneia solars (climes càlids i assolellats) o les torres de vent (climes càlids amb vents frescos i constants). Aquests últims, si l’aire de renovació que penetra a l’edifici es fa passar per llocs freds com ara soterranis o cisternes, augmenta la seva efectivitat com a sistema de refrigeració.
  
  
• inèrcia: s’aprofita la inèrcia tèrmica del terreny amb temperatura més estables al llarg de l’any que la de l’aire exterior. S’aprofita per baixar la temperatura de l’aire interior als climes càlids. El sistema més habitual és el soterrament de part de l’edifici i els conductes soterrats (amb control mecànic o natural).
  
  
• humidificació: l’evaporació de l’aigua refrigera i humidifica l’aire. És molt adequat en climes càlids secs. Els sistemes més habituals són fonts (millors perquè l’aigua esta en moviment), estanys.
  
  
• radiació: patis interiors que radien calor a l’exterior durant la nit.

Per mantenir la qualitat de l’aire dels espais interiors cal assegurar una renovació mínima (de l’ordre de 0,5 ren/hora). S’ha de controlar el moment del dia que es fa i la durada en funció de l’època de l’any (estiu- hivern).

La renovació es pot aconseguir amb les infiltracions de les fusteries exteriors, la ventilació voluntària i els sistemes de ventilació mecànics.

El RITE, actualment en revisió, defineix el nombre de renovacions en funció de l’ocupació i l’ús dels espais.